Tots els mitjans en van plens. Els Castellers del Poble Sec s’han deixat despullar pel seu conveí Conrad Son per a un calendari. Des d’aquella ja llunyana pel·lícula Full monty, un munt de col·lectius de tot tipus s’han despullat en calendaris: bombers, jubilades, esportistes, peixateres... Només hi faltarien els dirigents. I no ho descartin, perquè tal com va l’economia, qualsevol dia d’aquests els senadors s’hi animen. El calendari dels castellers del Poble Sec (o Poble Sex, segons llegeixo a www.calendaribandarra.cat) té dues peculiaritats que el fan destacar. D’una banda, la corporeïtat pròpia dels castells. Per més que la Unesco els declarés patrimoni immaterial de la humanitat, qualsevol aficionat sap que els cossos dels castellers són de bon material. Altrament no podrien resistir tot el que aguanten. Un castell és una aglomeració controlada de cossos que es coneixen, fan pinya, s’entortolliguen, s’acoblen i transiten en equilibri inestable. La segona peculiaritat d’aquest calendari es diu Conrad Son. És un veritable luxe que les fotos les faci un realitzador de cinema porno de la seva experiència. És, per tant, un altre calendari de gent despullada però també n’és un de destacat, que té números per passar a la història del gènere i formar part d’una exposició que el CCCB farà sobre aquesta fal·lera crononudista pels volts de l’any 2069, amb l’assistència d’algun dels models més joves, que aleshores seran ancians venerables.
Un cop vistos els cossos, alguns d’esplèndids i d’altres d’esplèndidament desacomplexats, em fixo en el nom de la cosa: calendari bandarra. Un encert total. Bandarra té tots els trumfos per triomfar. És un mot sonor, té moltes as i un significat prou ampli. És una de les poques paraules gruixudes genuïnes del català que prospera en un món d’exabruptes calcats del castellà o l’anglès. Bandarra vol dir puta, però no només. Ara el DIEC ja adjudica bandarra als professionals de la prostitució dels dos sexes (“prostitut, prostituta”, hi diu), però la segona accepció (“persona sense escrúpols, brètol”) sempre ha estat aplicable als dos sexes. De fet, l’origen etimològic més probable de bandarra remet a la mandra dels ganduls. El camí evolutiu del terme podria passar per mandrarra i mandarra abans de desembocar en bandarra. Val a dir que La Trinca, amb la seva fina oïda pels mots grollers, la va rellançar en un popular bolero i no m’estranyaria que la llavor que ha empès Conrad Son i els castellers Poblesexuals a dir-ne calendari bandarra tingui a veure amb el trio de Canet. La pobra destinatària del bolero trincaire s’havia de sentir dir marcolfa, petardo, paparra, podrida, bacona i marfanta, a banda de cardo borriquero i altres fineses. De tota aquella artilleria verbal, bandarra perviu en el registre col·loquial del català, tan escanyolit per la pinça que li fan la correcció i la substitució lingüística. Altres variants clàssiques, com ara bagassa, barjaula, maturranga o meuca, tenien en contra que només són femenines, i un dels fets més notables del món casteller del segle XXI és la coexistència de sexes. El motiu de fons és tan pragmàtic com pujar castells de més pisos, però és un fet impensable en altres manifestacions de cultura popular com les penyes basques o el Rocío sevillà. Ser bandarra, doncs, no estigmatitza ni noies ni nois i això encara reforça més l’encert de la paraula. Llàstima, perquè a mi sempre m’havia agradat més barjaula, d’etimologia relacionada amb el verb xerrar. Sobretot des que una vegada vaig sopar a Dos Hermanas (Sevilla) en un local que es deia Cafè Bar Jaula. S’hi menjava bé i no era el que pot semblar.
Mariusserra@verbalia.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada